2. La font de la cascada

Es diu que aquest és l’únic jardí humit de Gaudí. El fet és que aquí d’aigua no en falta. En primer lloc, el terreny és creuat pel riu Llobregat i en segon lloc, un seguit de fonts ens acompanyaran durant tot el recorregut. Aquestes fonts, originàriament naturals, es van fer aprofitant l’aigua que s’infiltrava de forma natural en la roca. Avui en dia, a causa d’èpoques de sequera viscudes en anys anteriors, l’aigua prové d’un canal. Per aquest motiu, no és recomanable beure’n.

La gran particularitat dels Jardins Artigas és la integració de natura i arquitectura, una característica molt comuna en les obres de Gaudí.

Aquesta integració s’aconsegueix, en primer lloc, amb la utilització de materials propis de la zona, com per exemple, còdols de riu, llosa, pissarra, pedra tosca, pedra calcària i ciment. Així, l’obra es fusiona amb l’entorn natural i, al mateix temps, es garanteix que els materials resistiran les condicions meteorològiques de la zona.

En segon lloc, la integració també es manifesta en l’elecció de la vegetació. Es tracta de plantes autòctones o introduïdes aquí des fa molts anys: boix, pins, pollancres, avets, boix grèvol,  plataners bords… A més, els paletes del Parc Güell van dur amb ells un original regal, dues espècies no autòctones: una palmera (o margalló) i iuques, que havien de ser plantades al parc de Barcelona i que van ser aquí durant molts anys. Avui dia trobem la rèplica de la palmera original al centre de la placeta de davant la cascada.

Antoni Gaudí va trobar en la natura la seva font principal d’inspiració. Donem un cop d’ull a la Font de la Cascada, just davant nostre.

L’aigua rellisca per una paret semicircular de pedra tosca, coberta per molsa i cau en una bassa, la paret de la qual està revestida amb còdols. Antigament, en el forat més gran de dalt la cascada, hi havia la figura d’un àngel, del qual es va perdre la pista durant la Guerra Civil. En el moment de la restauració dels jardins, en no trobar aquesta figura i seguint les estrictes normes de restauració, no es va poder restituir. Recordeu aquest àngel, ja que tot ens indica que certament va existir i en la propera parada us ajudarà a descobrir el secret més ben amagat dels jardins.

A l’esquerra de la cascada, un petit banc fet amb pedra pissarra en forma d’escata de peix convida a escoltar el murmuri de l’aigua.

A la dreta, el mural que imita la natura, representant uns troncs d’ arbres, ens enganya la vista: no és fusta això que veiem, sinó ciment. Més endavant, en descobrireu la tècnica.

Girant-nos de cara al riu, trobem una barana revestida de forma irregular amb petites pedres calcàries i flanquejant-la, unes grans jardineres de pedra tosca.

Seguirem la nostra visita pel sender que ens queda a mà esquerra i girarem de nou a mà esquerra, endinsant-nos en un bosc de pins.